Cada any, uns 25.000 gironins són atesos per la Xarxa de Salut Mental, un model assistencial públic reconegut a nivell internacional en què els professionals sanitaris, els usuaris i les famílies treballen de manera conjunta per consensuar la gestió i els tractaments. Un dels seus reptes és trencar l’estigma social entorn de la malaltia mental i rebatre les etiquetes i els tòpics que la vinculen a qüestions que “són inherents a l’ésser humà”
Com s’entra al sistema i com s’integren els diferents dispositius sanitaris?
Com qualsevol altra especialitat, som el segon nivell d’assistència i en general els usuaris ens arriben derivats de l’atenció primària. Hi ha alguna excepció: la xarxa de drogues, on els usuaris poden venir per iniciativa pròpia. Les drogues encara són un tema tabú i molts usuaris prefereixen no anar a l’atenció primària del seu poble i venir directament a nosaltres. I a l’infantojuvenil, a vegades vénen derivats dels equips d’atenció psicopedagògica dels col·legis o serveis socials. Però el gruix ve de l’atenció primària, que també tracta la salut mental i nosaltres intentem tractar els casos més greus.
Quin paper tenen les famílies i els usuaris a la xarxa?
Per nosaltres, que la gestió de la malaltia inclogui les famílies i els usuaris és fonamental i prioritari. Ningú pot portar un tractament amb èxit si no està consensuat; els centres de salut mental clàssics, amb una actitud més paternalista i de menys participació, el 80% dels usuaris abandona el tractament farmacològic a l’any i mig. El podem diagnosticar molt bé, però si no es fan responsables del seu abordatge… Al cap i a la fi, és l’usuari qui ha de gestionar allò que li passa, amb el nostre suport, però ells són els responsables, que no vol dir culpables. Vam donar un pas més i vam decidir incorporar les famílies i grups com Drissa o la Fundació Tutelar a la junta assistencial, que inclou els resposables de cada territori i dispositiu i ens reunim un cop al mes. El missatge que han rebut les famílies és que ho compartim tot amb ells, hi ha transparència, saben els nostres comptes, com gestionem els recursos… És un missatge per tothom: no podem fer res realment útil si no ho fem tots plegats.
Com ho viuen els professionals?
Quan consensues, també canvia la mentalitat dels professionals, que estan més exposats i han de negociar. Quan nosaltres expliquem a altres territoris que hem incorporat a les famílies, ens diuen que és impossible, i és al revés. Com més coneixement tenen del trastorn i de la gestió dels recursos, més ajustades a la realitat són les seves demandes i hi ha més continuïtat assistencial Les dades ens diuen que el 90% dels nostres usuaris que han estat hospitalitzats, a l’any continuen el seguiment als centres de salut mental, això en altres llocs d’Europa, amb prestigi en aquest àmbit, no arriben al 60%. I això és gràcies a la coordinació dels dispositius i a la confiança de rebre missatges coherents, no es poden sentir desorientats. I això falla en altres territoris on l’assistència està molt fragmentada.
Quantes persones atén anualment la xarxa?
En global, unes 25.000 persones d’arreu de les comarques gironines. D’aquestes, 15.000 són a la Xarxa de Salut Mental, que és la d’adults; 5.000 són nens i adolescents i 5.000 més són de la xarxa de drogues.
25.000 persones és molta gent, contrasta una mica la incidència de la malaltia mental amb la invisibilitat que hi ha a nivell social.
Sí, és com la matèria fosca de l’univers. Els científics parlen que el 80% de l’univers és matèria fosca, que no està gens estudiada però és necessària per explicar com funciona l’univers. En la salut mental passa una mica el mateix: la salut mental representa el 4% de la càrrega econòmica d’un país -per pensions, invalideses…- i en canvi, el fet que sigui un tema que s’escapi de l’estàndard tradicional de la salut i que està tocant temes que fan por, perquè ja s’han encarregat de dipositar en nosaltres qüestions que són inexplicables dels humans, això fa que hi hagi una certa tendència que sigui en un racó invisible.
Els mitjans tampoc ajudem gaire, a vegades.
És clar, hi ha un cert interès a atribuir a la malaltia mental la part fosca dels humans, que som animals amb una part irracional importantíssima amb impulsivitat i desitjos no del tot acceptats… Quan hi ha segons quins actes, ens tranquil·litza més atribuir-ho a una malaltia mental que no a una part fosca de nosaltres. Hi ha exemples molt recents, com el del pilot de Germanwings, el nen de Barcelona… Això ens fa molt mal, lluitem per treure l’estigma a unes persones amb malaltia mental i contínuament ens trobem amb la necessitat d’atribuir a malalties mentals coses que són inherents a l’esser humà i que no hi tenen res a veure. Es deu a la literatura, al cinema…
Què es pot fer per lluitar contra aquest estigma?
Hi ha una associació que es diu Obertament que lluita contra aquest estigma, nosaltres també ho fèiem des de fa anys i ens hem unit per potenciar-ho. Però a més, és cert que hi ha un autoestigma de famílies i usuaris: tot és un sistema que s’alimenta, les persones amb una malaltia mental greu reben unes expectatives dels altres que els diuen “tu no ets com la resta, no pots fer les mateixes coses, no podem confiar en tu…” i això fa que aquestes persones s’adaptin a aquesta mirada. També hi ha famílies que n’exclouen d’altres perquè tenen una persona amb malaltia mental, i elles mateixes tendeixen a limitar-se.
Com es pot evitar?
Els professionals hem de donar la dimensió al perjudici que provoca en l’abordatge del trastorn aquest estigma, hem de sortir a demostrar amb les dades que tenim que les persones amb malaltia mental són ben capaces de treballar, de fer una vida força normal, i a més, relacionar-se amb normalitat. Si cal, amb un cert suport o treball previ. Els professionals influeixen molt en les famílies i en els usuaris, perquè si ells es veuen amb aquest suport i aquesta confiança, reaccionen de manera molt diferent.
La inserció laboral pot ser una teràpia?
Evidentment, com en tots nosaltres. Ja sabem la devastació que provoca l’atur en qualsevol, doncs el mateix en una persona amb trastorn mental. Aquí tenim la sort de tenir la Fageda des dels 70 i hem vist com canvien els pacients. Jo he tingut pacients que tot el dia estaven centrats en els seus pensaments i que, amb un tractament concret i treballant a Drissa -que neix de l’exemple de La Fageda- han tingut un canvi brutal. Veure que tenen un projecte, una feina, que comencen a guanyar diners i a relacionar-se i cuidar-se d’ells mateixos fa que tinguin un projecte de vida i s’oblidin d’aquests pensaments. Està demostrat que el treball és un dels factors de protecció més importants, tant pels trastorns mentals greus com per la salut mental en general.
S’ha de fer en un entorn protegit o es pot fer en ambient laboral comú?
Es pot fer també en una empresa normal. Cada persona és diferent, si en qualsevol malaltia això és així, en la nostra, molt més. No podem agrupar les persones perquè tinguin esquizofrènia o un trastorn bipolar, hi ha persones que amb una malaltia desenvolupada tenen deteriorades les capacitats per relacionar-se i això requereix una feina prèvia o activitats prelaborals per recuperar hàbits com treballar en equip, respondre a les exigències… I n’hi ha d’altres que d’inici no tenen aquest deteriorament. Quan parlem de la feina, parlem de diferents àmbits: la feina normal, la feina normal amb suport i les persones que treballen en un ambient més protegit però que fan una feina que produeix rèdits i que al final són empreses que competeixen al mercat ordinari. Tots els àmbits són possibles.
I s’ha d’explicar a l’empresa? Dir que tens una malaltia mental deu tancar moltes portes.
Nosaltres aconsellem en funciió de la persona. Si realment veu que té un tret que es visualitza molt, més val que ho expliqui, perquè si no, pot aixecar desconfiances. Però si el trastorn que té no suposa cap afectació, en el fons és un aspecte personal com qualsevol persona que té una altra malaltia, i no hi hauria d’haver cap diferència.
Però es pot caure en estereotips i pensar que són persones imprevisibles, inestables, absentistes o fins i tot perilloses…
Sí, i tant, el pes de l’estigma està aquí. El que passa és que en el fons, amagar coses sempre ens porta després a ser persones de poca confiança. No és aconsellable. Però és cert que posant etiquetes estem més tranquils, fins i tot etiquetes que estan mal posades, però la nostra lluita ha de ser perseverant. Els professionals hem de sortir a protestar més, ràpidament tot s’atribueix a la malaltia mental. A més hi ha el tema de l’ús del llenguatge dels mitjans i la literatura, que vulgaritzen alguns termes en sentits que no corresponen. S’ha de fer una feina de fons en aquest sentit.
Font: http://www.diaridegirona.cat/comarques/2015/06/07/hi-ha-cert-interes-atribuir/728614.html