L’interès per la bulímia nerviosa (BN) es va iniciar en la meitat dels anys 70 al publicar una sèrie d’informes descrivint el “síndrome d’afartaments i purgues” entre estudiants universitàries americanes. El trastorn va captar encara més l’atenció amb la publicació d’un article titulat “Bulímia nerviosa: una variant nefasta de l’anorèxia nerviosa” escrit pel Dr Russell de Londres, una autoritat en el camp de l’anorèxia nerviosa (Russell, 1979).

A partir de la seva inclusió com a entitat diagnòstica en el DSM-III (Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals), el 1980, la BN ha arribat a ser un tema rellevant tant en la literatura popular com en les publicacions científiques especialitzades.

El 1980, Fairburn va publicar a la revista femenina Cosmopolitan un article en què es descrivien els símptomes d’aquest trastorn i es demanava a les lectores que ho pateixen, que es posessin en contacte amb ell per omplir un qüestionari, ajudant així a la investigació sobre aquest trastorn. En uns dies es van rebre més de 1000 respostes. La majoria de les que van respondre al qüestionari semblaven tenir BN, encara que només el 2,5% estava rebent alguna forma de tractament per a aquest problema. Els resultats d’aquest estudi suggerien que la BN era una malaltia greu, no detectada en la gran majoria dels casos (Fairburn i Cooper, 1982).

Posteriorment, s’han realitzat nombroses investigacions sobre aquest tema i s’ha trobat que la BN és un important problema de salut en nombrosos països, concretament a aquells en què es presenten més casos de anorèxia nerviosa. Recentment s’ha estès a països mediterranis com Itàlia i Espanya i la seva incidència, en general, sembla ser creixent (Fairburn, 1995).

En l’estudi pioner de Cosmopolitan es va constatar que només el 2,5% dels casos trobats amb BN estaven en tractament. Aquesta reticència al tractament, encara que no en forma tan extrema, segueix observant en l’actualitat segons diversos estudis. Les raons per les quals aquests pacients són reacis a buscar ajuda són la vergonya, el sentiment de culpa i el temor a que altres persones s’assabentin. També sol influir la tendència a minimitzar el problema i la manca de confiança en que puguin trobar una ajuda eficaç.

Font: http://psicologiacat.wordpress.com/tag/trastorns-psicologics/